Amor en la biblioteca


Liliana Cinetto


(traducció M. Dolores Insa)


Conten que conten que hi havia


una vegada una princesa


que vivia en un estant


d’una vella biblioteca.


Sa casa era un conte de fades,


que quasi ningú no llegia,


estava entre un diccionari


i un llibre de poesia.


Solament alguns xiquets


n’acariciaven les pàgines


i visitaven de vegades


el seu palau de paraules.


Des de la torre més alta,


sospirava la princesa.


Llàgrimes de tinta negra


lletrejaven la seua tristesa.


És que ella estava avorrida


de viure la mateixa història


que de tant repetirse


es sabia de memòria:


una bruixa l’encisava


per envejar la seua bellesa


i el príncep la salvava


per a casar-se amb ella.


Conten que conten que un dia,


just a l’últim estant


algú trobà un altre llibre


que no havia vist abans.


En obrir-lo amb suavitat


de les seues fulles groguenques


va eixir un capità pirata


que estava en aquesta novel·la.


Aguaitada entre les pàgines


la princesa el mirava.


Ell dibuixà un somriure


tan sols per saludar-la.


I taral·lejà la cançó


que el mar li canta a la lluna


i li regalà un collar


fet d’algues i d’escuma.


Assegut sobre un rengló


el pirata, cada nit,


l’esperava en un cantó


del capítol catorze.


I la princesa muntava


una escala de síl·labes


per trobar-se el pirata


en l’última represa.


Així es quedaven tot plegats


fins que traspuntava el sol,


escoltant el murmuri tebi


del mar, en un caragol.


Conten que conten que al maig


els dos se n’anaren un dia


i deixaren en els seus llibres


moltes pàgines buides.


Els personatges del llibre


ofesos protestaven


“Les princeses dels contes


no se’n van amb els pirates”.


Però ells ja estaven lluny,


molt lluny, en alta mar


i escrivien una altra història


conjugant el verb estimar.


El pirata i la princesa


aferrada al seu braç d’acer


naveguen per set mar


en un vaixell de paper